Des de la facultat del Raval volem compartir amb la resta de companys del moviment estudiantil la nostra experiència política d’aquest primer quadrimestre. Totes les assemblees de facultat tenen els seus contextos i les seves particularitats específiques, no pretenem donar un exemple que es pugui calcar. Però, entenent que també existeixen dinàmiques i funcionaments similars en moltes facultats, pretenem exposar el nostre cas perquè les activistes, si així ho consideren oportú, el diseccionin i n’extreguin les parts més interessants. El Context del Raval i la situació actual
Podem afirmar, sense pretensions, que el Raval ha portat un ritme d’activitats frenètic en els últims dos anys de lluita contra Bolonya. S’han realitzat tres setmanes de vaga total, s’han realitzat dos referèndums per la paralització de l’EEES, s’han realitzat multitud de conferències i debats, s’han fet performances per les classes, s’han boicotejat físicament juntes i en algun cas s’ha impedit la realització d’aquesta...
No és aquest l’espai per explicar cronològicament l’evolució del grup humà que va possibilitar assumir tot aquest treball, ens limitarem a constatar que la unitat de totes les tendències polítiques organitzades i dels independents en fou condició indispensable.
Actualment, i sense voler retreure res a ningú, no és aquest el context en el que es troba l’assemblea. Posteriorment a la lectura dels fets del curs passat tothom, independents i organitzats, s’han posicionat amb raons de pes; malauradament la majoria ho han fet a fora de l’assemblea.
L’assemblea del Raval que presumia de reunir a més de 60 activistes compromesos i convocar a més 200 persones ha passat a reunir a principis de curs unes 6-8 estudiants de la facultat. Però no només existia un problema quantitatiu, tant o més important era el canvi qualitatiu. L’eco de finals de curs encara s’escoltava i s’escolta. Les pràctiques i la contundència de l’assemblea del raval varen anar allunyant progressivament els estudiants antibolonya de la major part de l’alumnat. La guerra era necessària, l’havíem d’afrontar, però no estàvem preparats, doncs la batalla a la nostra facultat la vàrem perdre nosaltres, no ens varen guanyar, la vàrem perdre dins del camp dels propis estudiants. No vàrem saber convèncer la gent per mantenir una vaga sostinguda en el temps, una reacció d’estudiants antivaga, ajudats pels degans i els massmedia, va guanyar l’hegemonia a la nostra facultat. A començaments d’aquest curs una part de la facultat continuava veient-nos com a manipuladors, hippies nazis, etc... i l’altre part ens deia que mobilitzar-se no havia servit de res. L’assemblea doncs patia ressaca, molta ressaca; proporcional a la ingesta, com sempre.
A principis de curs la sensació de derrota es va aprofundir, doncs a més de no aconseguir aturar el pla (tot i la moratòria que vàrem aconseguir a filosofia), el teixit social aconseguit i l’envergadura d’aquest s’havien també perdut.
Però la combinació d’un petit nucli d’activistes del curs passat amb les energies de tres activistes que pujaven dels instituts i l’encert tàctic de l’assemblea ha permès encetar un nou escenari polític que ha situat l’assemblea altra cop al bell mig de la vida de la facultat.
Actualment, a nivell quantitatiu s’ha sumat força gent de primer i alguns dels antics activistes han tornat a les activitats de l’assemblea, a nivell qualitatiu la immensa majoria d’estudiants torna a recolzar les nostres reivindicacions i hem millorat la relació amb els professors, tal com hem constatat en els passaclasses i en les votacions.
El canvi d’escenari i la reinvenció
A principis de curs vàrem analitzar la situació dibuixant tres cercles concèntrics a la facultat. El cercle petit representava als militants assemblearis, el segon feia referència als estudiants crítics amb el procés que participaven de les activitats de l’assemblea, el tercer cercle, el més gran, reunia a tots els estudiants, majoritàriament passius, crítics o no amb el pla. Els cercles no tenen línies divisòries clares, estan difuminades i són permeables en ambdós sentits, però ens ajuden a captar les dinàmiques i expectatives de les diferents estudiants. L’any passat el primer i el segon cercle funcionaven a moltes revolucions, el tercer fluctuava entre la passivitat i la reacció. Aquest curs el segon cercle pràcticament ha desaparegut i el primer s’ha reduït considerablement. El tercer, per contra, presenta una novetat esperançadora pels assemblearis, doncs els estudiants comencen a notar els efectes pràctics i nocius del pla Bolonya i molts comencen a emprenyar-se. Aquest fet presenta en potència una disposició més gran a que la majoria de les estudiants escoltin les nostres propostes i es sumin als òrgans de lluita dels estudiants, les assemblees. Mentre l’any passat la comunicació amb aquest sector era un exercici complicat, on els més conscients intentàvem fer entendre el perill que suposava l’aplicació de l’EEES a un estudiantat atomitzat, aquest curs la pujada de preus, la massificació a les aules o la falta de pressupost són una realitat que a ningú passa desapercebuda.
Amb el pes, i l’experiència, de la derrota a les espatlles l’assemblea del Raval va decidir- per tal d’adaptar-se al nou context i poder seguir promovent un espai crític i mobilitzador en el si de la facultat- reiventar tàcticament la seva metodologia i canviar el discurs. De fet vàrem canviar la direcció en la construcció del discurs. No havíem de ser nosaltres els que elaboréssim una llista de reivindicacions, els que senyaléssim l’enemic, sinó els propis estudiants, els que no participen a l’assemblea.
El síndic de greuges
A fi i efecte vàrem constituir un síndic de greuges. Molts varen dir que volíem institucionalitzar la lluita, però tan sols el necessitàvem per fer una radiografia dels problemes de la facultat. La conya es que tenia una estètica i una marca molt oficial per tal de trencar els judicis i prejudicis que podia tenir la gent davant d’una iniciativa dels pesats de l’assemblea.
Vàrem passar per algunes classes i vàrem tenir una taula a l’entrada de la facultat exposant la constitució del síndic i demanant a la gent que exposés en un full les queixes sobre el funcionament de la facultat i de la carrera
Recollits uns 100 formularis vàrem fer un buidatge de totes les problemàtiques.
Gràcies a aquesta informació vàrem obtenir una base més científica de l’impacte del pla, no només dels efectes pràctics, sinó de la percepció que d’ells en tenen els estudiants.
Aquest coneixement subjectiu permetia recuperar la comunicació perduda, doncs les nostres denúncies no només eren reals, sinó que eren percebudes com a reals per part de l’estudiantat, de fet eren les seves pròpies queixes.
Vàrem fer una campanya gràfica mitjançant el buidatge del síndic. Consistia en omplir la facultat de din a-3 amb una sola frase cada cartell (m’he assentat a tres classe al terra, firmat: alumne de segon d’història o he pagat 300 euros més de matrícula, firmat: alumne de tercer de geografia). Aquesta iniciativa va impactar notòriament a la facultat, va cridar l’atenció dels estudiants immunes a les pancartes i als cartells agitatius i va aconseguir socialitzar els problemes i perjudicis individuals de les estudiants.
Aquest fet representava un altre petit però important pas endavant, la gent fou conscient de la universalitat de les seves queixes i estava disposada a escoltar possibles solucions.
Un cop sembrat el terreny tocava recollir alguns fruits...els passaclasses i la vaga.
A principis de novembre vàrem realitzar el primer passaclasses seriós del curs per convocar una assemblea, més d’una setantena de persones varen participar i més de 20 es varen apuntar a les comissions. Vàrem decidir intentar convocar una vaga pel 3 de desembre, però aquest cop amb piquets informatius i votant la vaga a les classes, doncs volíem activar un procés més profund de participació de l’alumnat en la lluita.
Per arribar a aquest escenari necessitàvem però una altre lectura de la realitat que no havíem fet, coneixíem els problemes i com la gent els notava, però no sabíem que estava disposada a fer per fer-ls’hi front. Vàrem demanar a alguns professors de realitzar un debat de mitja hora a la seva classe sobre les problemàtiques del pla, dues persones de l’assemblea provocàvem el debat i al finalitzar-lo demanàvem a la gent que votés no oficialment la proposta de vaga, la majoria d’estudiants la varen recolzar i l’ànim dels assemblearis va créixer enormement.
En els passaclasses i els debats vàrem començar a notar, i posteriorment es va constatar encara amb més força, que a diferència de finals del curs passat, la gent i els professors estaven molt més disposats a escoltar, acceptar i integrar els nostres arguments i les nostres pràctiques. Professors que el curs passat no ens deixaven entrar a les seves classe ara ens demanaven que ens quedéssim més temps a la classe per exposar les nostres propostes, multitud d’alumnes que no s’havien mobilitzat l’any passat exposaven una crítica contundent i total al procés de mercantilització, alumnes que l’any passat ens insultaven ara ens felicitava per l’enorme dedicació que portàvem a terme per intentar resoldre els problemes de la facultat. L’assemblea havia recuperat la legitimitat perduda, possiblement n’havia aconseguit més que en el moment del referèndum. La campanya i el síndic havien servit!
Havíem però de materialitzar i concretar les reivindicacions. No volíem mobilitzar en base a una consigna abstracte o generalitzadora sinó en base a punts concrets que la gent sentís com a seus i que es puguin batallar i guanyar de forma concreta. Vàrem confeccionar un Programa Mínim d’Exigències (PME) amb quinze punts. Vàrem fer-ne difusió gràfica i vàrem anunciar que realitzaríem la votació de la vaga el dimarts 1 de desembre.
Finalment el dimarts 1 de desembre vàrem passar per totes les classe de la franja horària de 12.30h a 14h per votar la vaga en base al PME. Uns 500 alumnes varen ser consultats i més del 70% va votar a favor de la vaga, només el 4% es va posicionar en contra.
Cert és que la vaga no fou tant contundent com la de l’any passat. Però som conscients que la pròxima batalla no la podem jugar en contra del nostre propi desgast. La tensió, totalment necessària per altra part, que provocàvem el curs passat jugava a llarg termini en contra nostra, doncs no teniem la base social suficient per mantenir la vaga o seguir avançant en la lluita. La prioritat d’aquest curs era superar el desgast i les seves conseqüències. (revisar i ampliar aquest punt després de la valoració)
Molts ens criticaran que hem pagat un preu molt alt per aquesta nova metodologia. I és cert, hem rebaixat molt el discurs anticapitalista que dominava l’assemblea el curs passat. Però a les activistes de l’assemblea del raval (que som majoritàriament antisistema) ens preocupa quedar-nos aïllats amb el nostre radicalisme. Pensem, per contra, que gràcies a la reinvenció de l’assemblea ara nova gent pot incorporar-se a la lluita i que les idees anticapitalistes ara tenen potencialment una audiència molt més gran a la facultat, expectativa que no tindríem si ens haguéssim refugiat en la radicalitat del nostre discurs.
Una de les tasques que ens pertocaran ara és la de connectar les problemàtiques concretes amb el discurs general i la crítica profunda al neoliberalisme i al capitalisme. Queda molta feina per fer, però pensem que ara estem molt més ben situats per portar-la a terme.
L’estratègia 2015, el PRIM o la declaració de Montanyà demostren que l’aplicació de l’EEES no ha fet més que començar. Necessitem una base crítica organitzada molt més amplia i consolidada per vèncer o resistir la pròxima batalla. Ja es hora de construir-la.
Assemblea UB Raval
